"Pa!"

El perquè de tot plegat (amb el mateix títol del recull de contes) fou filmada al 1994 per Ventura Pons, basant-se en quinze contes de Quim Monzó. Segons la seva fitxa cinematogràfica, es tracta d’un “Fris minimalista en quinze episodis al voltant de la conducta humana [...] situat entre dues històries fantàstiques”.

                      

Ventura Pons és guionista, productor i director de cinema. Actualment ja ha gravat vint-i-dues pel·lícules, vint amb la seva productora Els films de les Rambles. El seu treball des de sempre ha rebut un gran reconeixement en la cultura catalana. Començà amb el documental Ocaña?, retrat intermitent, continuant amb pel·lícules de caire còmic com Com estàs, Mari Pili? o El vicari d’Olot. El 1994 gravà El perquè de tot plegat, adaptant els contes de Quim Monzó, i tornà al mateix autor el 2010 amb Mil Cretins.
Però, centrant-nos en El perquè de tot plegat, les adaptacions dels contes podrien veure’s com curtmetratges autònoms, però que queden units per la forma de presentació de cada un: tots apareixen encapçalats per l’aparició dels actors de la història mirant a càmera i dient una paraula, totes relacionades amb una forma de la conducta humana ("Submissió", "Passió" o "Sinceritat", són exemples dels títols que dóna Pons a les històries). D’aquesta forma, els films tenen un sentit unitari, tot i ser històries separades. La temàtica gira al voltant de l'amor i la persona, exceptuant les dues històries que inicien i clouen la pel·lícula (i també s’ha de dir, són les dues més increïbles i “surrealistes”¹). 
Els actors, diferents a cada història, elegits per a fer la pel·lícula foren cares reconegudes i de gran qualitat com Jordi Sànchez, Lluis Homar, Anna Lizaran o Mercè Arenga.
A més, el treball es presenta amb una estructura molt semblant (intencionadament o no) a un llibre, amb la primera història convertida en pròleg i la darrera en epíleg de la pel·lícula. El director, també guionista, utilitza la narració del conte talment, sent molt fidel a l'estil de Monzó. Per a poder mantenir aquest estil utilitza la veu en off en algunes històries ("Competició") o convertint els pensaments (expressats indirectament en el conte escrit) en petits monòlegs – diàlegs ("Gelosia"). Aquesta darrera tècnica, però, fa que sonin una mica postisses les converses entre els personatges. Hi trobem, també, alguns canvis de narrador o monòlegs directes i mirant a càmera ("Voluntat").

Així, Pons crea un film que es manté molt fidel a l'estil (tant amb text com amb temàtica) i l’esperit irònic dels contes de Monzó amb els jocs de veus narratives que dóna el cinema, però, com hem dit abans, a vegades pot donar lloc a un diàleg forçat i una mica fals. D’aquesta manera, el director traça un conjunt d’històries que giren al voltant de l’amor, la gelosia i la persona, que ens acosten al  món "monzonià" i, d'alguna forma, poder "palpar" aquestes històries que ens poden resultar molt increïbles. 

¹ Sempre he trobat que es fa un abús d’aquest adjectiu, però que potser sigui escaient en el cas.

*Fotograma de “Dubte” amb Pepe Rubianes

Altres enllaços:

- Fitxa de la pel·lícula:
www.venturapons.com/peli%20el%20perque.html

- Bibliografia del director: 

www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?gnextoid=66091277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=66091277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f608968d72f48210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD 

"Busquem encaixar en el retaule magnífic"

Encara que molts d’estudiosos de la literatura siguin reticents a considerar la cançó com a forma d’expressió literària, cal dir que cerca la mateixa finalitat, crear bellesa amb la paraula. Potser que el canal no sigui el més típic, l’oralitat acompanyada de música. Però, la literatura popular no es transmetia de forma oral? No juga amb el ritme, la rima, la sonoritat, etc, trets també molt característics de la poesia? Així, la cançó es pot entendre com una forma d’expressió literària més dins la gran quantitat de mostres de literatura.

La cançó catalana des dels 60s i 70s gaudeix d’una gran quantitat de grups, cantants i lletristes, passant per diferents etapes clares (la Nova Cançó, el Rock català, cantautors i, actualment, el Pop) i moviments que conviuen alhora. Un dels grups més coneguts i que ha marcat una fita en el nou Pop català, els Manel.

Format per Martí Maymó, Guillem Gisbert, Roger Padilla i Arnau Vallvé, el grup Manel es va donar a conèixer al 2007 al concurs Sona9, aconseguint el segon premi. Varen treure el seu primer disc el 2008, Els millors professors europeus. El treball, que molts de crítics han qualificat com a fill de Jaume Sisa o Antònia Font, ens presenta una realitat més terrenal i realista, enfront dels exemples galàctics dels grups pare. Aquest disc, de dotze cançons, presenta música “indie” amb tocs de folks i mediterranis, tot gràcies a la presència de l’ukelele, música de cavallets a “En la que el Bernat se’t troba” o tonades semblants tradicionals com “Nit freda per ser abril”. Cada cançó representa un petit quadre costumista, que ens explica històries quotidianes d’amor, d’amistat, expressant sentiments en primera persona sobre amors fugaços “Ceràmiques Guzmán”,  el bon record d’un amor passat “En la que el Bernat se’t troba” o el treball de tenir una parella “Corrandes de la parella estable”. Però també cal destacar la grandesa de “Captatio Benevolentiae ”, la descripció magistral d’un tòpic literari. Les lletres de les seves cançons quasi poden ser autònomes, ja que moltes vegades es gaudeixen llegint mentre s’escolta el disc, cada una és una història que ens parla de nosaltres i de la nostra vida.

Ceràmiques Guzmán, Els millors professors europeeus:

Amb aquest disc, Manel va iniciar la seva trajectòria que no té aturall, continuant amb 10 milles per veure una bona armadura el 2010, i aquest 2013 trauran el tercer disc.  

Altres enllaços:

- Portal oficial: /http://www.manelweb.com/

- Enderrock, Jordi Martí: http://www.enderrock.cat/noticia/5359/imperi/ukelele 

- Vilaweb, entrevista: http://www.vilaweb.tv/manel-i-els-millors-professors-europeu€€s

"Epitafi: la tenia tan llarga que la usava per abraçar"

"Pollamari es un conjunto de poemas surrealistas y de reflexiones luminosas, ilustradas con una serie de dibujos delicados y de un humorismo lírico que nos llevan a repensar ciertos aspectos de la conducta humana, cada vez más acostumbrada a vulnerar la esencia del amor y a jugar con los sentimientos de los otros, infra o sobrevalorándolos de acuerdo con un superficial juicio sobre su atractivo o su fealdad, sobre su éxito o su fracaso". Així explicaven al Diario de Mallorca els mateixos autors, Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi què era Pollamari. 

El títol, Pollamari, ens pot semblar un simple joc relacionat amb el nom del penis, el pardal, el rave o la pixa (ja que tot s’ha de dir, polla és un barbarisme). Però, el joc de paraules no va de la simple inclusió de la polla (nexe d’unió entre els poemes, dibuixos i aforismes que hi trobem) al títol, alhora és una estratègia per atreure el lector, una forma de transgredir dins aquest món on és difícil cridar l’atenció (igual que els anuncis que inclouen la paraula sexe fent el mateix efecte). I també representa la unió entre dos mots inseparables al llarg del llibre “polla” i “amar”. El llibre fou promocionat d’una forma singular, amb cartells que pregonen “El culte de l’ànima contra el culte al cos (Només és un llibre!!!)”, venent-lo com la solució a les preguntes espirituals, facebook del mateix llibre, vídeos dels aforismes, entrevistes a personatges estranys, etc.

Però, al cap i a la fi, de què parla Pollamari? Partint de la polla com unió, com hem dit abans, el llibret és la unió de diferents aforismes, poemes i dibuixos que ens parlen de la nostra realitat, una realitat patent que molts no s’atreveixen ni a veure. El llibre no és una mostra de disbarats un rere l’altre, és l’enunciació espontània de veritats que ens ajuda a veure la realitat: la unió entre amor i sexe, ja present en el títol, “Si una gran polla et diu que et vol estimar, és perquè rima amb follar”o la necessitat de l’amor “Sa polla pot viure sense amor. S’homo no.”.

A més de parlar de l’amor i el sexe, temes quasi tabús en la societat, fa una gran crítica a la societat contemporània illenca, que van des del turisme i la balearització, fent una paròdia del Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador, o la corrupció, “Polles corruptes han dominat el mercat del romanticisme i el festeig”. També s’hi critiquen altres temes més internacionals o socials, com els concursos televisius i demagògics “Pasalapolla”, la recerca de la felicitat “sofrim el nostre desig de no sofrir”o el Premi Príncep d’Astúries.  

Al cap i a la fi, Pollamari és l’intent de donar a conèixer els problemes de la nostra societat amb una mica d’humor brut i transgressor, i reclamar la llibertat, fora prejudicis ni tabús, com amb “La tenia tan llarga que la usava per abraçar”, tot això dins un món de moneietes, personatges d’Star Wars, polles i barrufets.

*Imatge de Pollamari, "Die Pollamari"

Referència bibliogràfica: Orlandis, Miquel, Fuster, Xisco, Planissi, Toni (2010) Pollamari Palma: Desidia Ediciones

Altres enllaços molt més interessants:

- Notícia del 15-5-2010 al Diario de Mallorca: http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2010/05/15/orlandis-fuster-planissi-firman-poemario-surrealista/570529.html

- Genial entrada del blog L’estenedor: http://antoniriera.wordpress.com/2011/08/20/pollamari-aferrats-a-la-vida-amb-un-anhel-altissim-de-plenitud/

- El llibre on-line: http://es.scribd.com/doc/30974604/Pollamari 

- El facebook del llibre, on s’hi poden veure totes les formes de promoció: http://www.facebook.com/pollamari.esllibre?fref=ts

"femenina fou la primera cèl·lula"

Per fer aquesta entrada al blog intentaré no escriure pensant en Magdalena Gelabert, gerent de la Institució Alcover, ni en la mare de Guillem, Tomeu, Tonina (a qui dedica el llibre) i Toni, ni l’alcoverista amb més renom de l’actualitat, sinó que intentaré fer l’entrada només fixant-me en l’obra i en Magdalena Gelabert com autora.

El recull de poemes de Magdalena Gelabert resultà ser un sorpresa per a molts, ja que es coneixia, sobretot, la seva tasca d’investigadora. Gelabert, amb Dona sàpiens, inicià el seu camí dins la poètica.

Gelabert escriu en sonets, una forma que sembla antiga i massa artificial, i els dota d’agilitat lingüística, espontaneïtat i oralitat en versos com “Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni”, que fan que la lectura sigui amena, senzilla i fàcil d’entendre.

El llibre es divideix en diferents temes: Vida, Deesses, Personatges, Sentiments i Poetes. En ells s’hi veu com l’essència femenina ha estat la creadora del món, l’inici de tota història “femenina fou, la primera cèl·lula”, i com la feminitat ha conviscut i lluitat dins un món controlat pel masculí. Hi veiem una visió pròpia de la dona en sentit general, de la seva història o de la representació que se n’ha fet. L’autora crea una forma molt sincera de conèixer la geografia femenina.

Hi trobem les diferents etapes de la dona al llarg de l’existència, de manera que podem veure els canvis: del pas de la innocència “la petita passeja de la mà / just emet mots i sons sense aturall” a la maduresa “sola entre dubtes l’esperit constreny”, passant per l’arribada dels infants i la por que comporta “El miracle sura malgrat la por” i la fi de la vida, quan ja és font de coneixements i quasi divinitzada pels néts “revela veritats, parca romana”. També hi ha la denúncia de Gelabert envers aquesta valoració tardana de la dona, com al poema “Joana d’Arc” “canonitzada massa tard” o denunciant directament el tractament de la història com a “Anna Frank” “condició humana, n’ets capaç?” o “Marie Curie” “Vetada a Cracòvia per ser dona”. Ens mostra els sentiments, on la feminitat es manifesta amb més claredat i força, sempre retratats des del punt de vista humà i planer, sense anar-se’n a la idealització. Cal destacar, però, el recull Poetes, on hi ha presents moltes de les escriptores que han lluitat per a poder escriure al llarg de la història, com Maria Mercè Marçal o Verònica Franco, i ens mostren que esdevenen una forma d’entendre i relacionar-se amb el món o l’època que visqueren.

Magdalena Gelabert ens mostra la dona lluitadora, que s’alça dins un món que fins fa poc ha estat sempre masculí, per tal de donar a conèixer una nova visó del món. Al cap i a la fi, resulta quasi impossible no veure a l’autora dins el text, l’estudiosa i treballadora incansable, capaç de portar a terme tasques titàniques i, alhora, ser capaç d’explicar el mateix concepte a l’infant més petit i al catedràtic més important. Podríem parlar, doncs, d’una de les característiques de la literatura actual, la proximitat amb l’autor. Amb Dona sàpiens, Gelabert ha iniciat un camí nou dins la poètica que ha demostrat dominar i, segurament, donarà nous fruits. 

* Fotografia: segurament no fa falta dir-ho, la Venus de Melos, al museu del Louvre, Paris. 

Referència bibliogràfica: Gelabert i Miró, M. Magdalena (2012) Dona sàpiens. Palma: Lleonard Muntaner